Pròleg

El 25 d'octubre passat vaig fer quinze anys des que vaig prendre possessió com a notari. Quinze anys. És curiós com el temps canvia la manera com un mira les coses. Quan comences, quinze anys semblen una eternitat. Avui, però, tinc la sensació que han passat en un sospir. Durant tot aquest temps hi ha una xifra que ha acompanyat la meva trajectòria i que, probablement, sigui la raó per la qual moltes persones (normalment companys de professió o del sector) opinen sobre mi sense haver parlat mai amb mi.

“Els protocols”.

Són públics. Es comenten. Es comparen. I moltes vegades acaben convertint-se en l'única referència per valorar una carrera professional. No em molesta. És part del nostre ofici. El que sí que em preocupa és que, massa sovint, una xifra acaba substituint la història que hi ha darrere d'ella . Per això he decidit, entre altres raons, escriure durant aquest any aquest petit bloc “més íntim o personal”. No perquè els protocols siguin el més important de la meva carrera, sinó perquè, paradoxalment, són el menys important de tot el que m'ha passat durant aquests quinze anys.

Tres raons per fer aquest pas

Em referia abans a “altres raons” que em porten a fer aquest pas, és a dir, a compartir obertament amb el públic els meus primers 15 anys de camí professional. Si hagués de resumir “molt i molt” aquestes raons que em porten a fer aquest salt serien:

1. El meu fill Roque, fa poc, també a l'octubre, va fer 11 anys. Aquesta més gran del que moltes vegades un pare pot percebre. L'altre dia, innocentment em diu com qui no vol la cosa: “t'he buscat amb els meus amics a l'ordinador del Col·legi, volia saber-ne més i també mostrar-ho als meus amics”. I tal com va acabar la frase, va seguir amb els seus jocs i converses habituals.
2. Cada mes, Rubén, la persona responsable del meu equip relacionada amb la web, les meves publicacions, visites de la web, etc. Em va insistir que dels 2 milions de lectors que tenim al nostre Blog, la pestanya o pàgina més consultada amb diferència és la que es titula “Sobre mi”. On amb prou feines hi ha una foto meva i una brevíssima introducció sobre els meus estudis.
3. Fa pocs mesos van aprovar 126 nous notaris , que actualment, es troben ja en el moment vital d'escollir i saber a quin poble o ciutat començaran a desenvolupar la seva carrera professional properament. Com és habitual, molts recorren a cercar els millors consells possibles a qualsevol dels notaris que ja estem en exercici. Cadascú al seu gust. I ja sigui per admiració, o simplement per una relació personal propera amb alguna persona en comú que fa d'intermediari, un parell d'aquests nous notaris van acudir a mi per veure si els donava una mica de llum sobre la nova etapa professional que acaba de començar.

Doncs bé, aquesta barreja tan especial: la curiositat del meu fill, els fidels lectors de la meva web i els nous notaris que busquen llum o inspiració a l'inici de la seva carrera professional. Em porten precisament a aquest punt.

"A compartir la meva història sobre aquests primers 15 anys dʻexercici".

El que les xifres no compten

Qui observi únicament els meus números de protocol probablement arribarà a una conclusió molt senzilla. He signat molts documents. I deu tenir raó. Però també estarà veient únicament la part visible de la història . Perquè aquests números no parlen dels dies en què vaig pensar que determinades decisions eren impossibles. No parlen de les persones extraordinàries que han format part del meu camí. Tampoc d'aquelles que van decidir abandonar-ho. No parlen dels errors que encara avui recordo. Ni de les nits sense dormir. Ni de les alegries. Ni de les decepcions. Ni de les responsabilitats que implica autoritzar milers de documents que afecten la vida, el patrimoni i les decisions més importants de tantes persones.

Les xifres mai no expliquen tot això. I, tanmateix, és precisament allà on hi ha allò veritablement important. Sovint em pregunten quin és el secret per assolir una producció com aquesta. La resposta és força menys interessant del que molts imaginen. No hi ha un secret. Ni una fórmula màgica. Ni una drecera. L'únic que hi ha són milers de petites decisions preses, una darrere l'altra, durant quinze anys. Algunes encertades. Altres profundament equivocades. Però totes m'han ensenyat alguna cosa. I precisament d'això tractarà aquesta part del bloc.

Què trobaràs en aquestes pàgines

No pretén ensenyar com gestionar una notaria. No pretén convèncer ningú que la meva manera de treballar sigui la correcta. Ni de bon tros convertir-se en un manual. Només pretén compartir una experiència viscuda des de dins. La meva. Després de quinze anys he arribat a una conclusió molt senzilla. Els protocols mai no van ser l'objectiu. Sempre en van ser la conseqüència. La conseqüència d‟una determinada forma d‟entendre aquesta professió. D´una manera de treballar. D'una manera de liderar. D'una manera de relacionar-me amb els clients. Amb lequip. Amb els companys. I també amb mi mateix.

Per això, en els propers capítols no parlaré de xifres. Parlaré de persones. De decisions. D'errades. D'encerts. De lideratge. De confiança. D´innovació. De responsabilitat. Dels moments en què tot semblava fàcil i, sobretot, dels que semblava impossible seguir endavant. No escric aquestes línies per justificar cap decisió. Tampoc per convèncer qui pensi diferent. Les escric perquè, després de quinze anys, sento que algunes experiències només adquireixen veritable sentit quan es comparteixen. Si alguna reflexió pot ajudar un company, un opositor o qualsevol professional que estigui construint el seu propi camí, haurà valgut la pena asseure'm a escriure. I si algun dia el meu fill llegeix aquestes pàgines, m'agradaria que entengués una cosa molt senzilla. Que darrere de qualsevol èxit o fracàs visible sempre hi ha una història invisible. I que aquesta història, gairebé mai, es pot resumir en una xifra.

Perquè els protocols són públics. Les lliçons que amaguen, no. I és precisament d'aquelles lliçons de què vull parlar avui.